ROGATIVA DE VALLIBONA A PENA-ROJA DE TASTAVINS
EVOLUCIÓ DE LA ROGATIVA AL LLARG DEL TEMPS PER FIDEL GUIMERÀ
 |
 |
 |
 |
 |
 |
Les porrasses espiguen a les moles,
A l´hort van creixent les corrotjoles,
Floreixen els ginebres al pinar.
Desideri Lombarte Arrufat
Cada set anys els antics camins de les comarques dels Ports, La Tinença i el Matarranya s'omplin per unes hores de vida. La rogativa de Vallibona a Pena-roja els retorna per uns instants la seua antiga vitalitat. Camins durant segles xafats contínua i pausadament, testimonis de la vida quotidiana de les gents d'aquestes terres de muntanya. Per ells han discorregut masovers, tractants, pastors, carboners, bandolers, etc. i el temps que els ha abocat a l'oblit. Sense utilitat pràctica, es veuen engolits pel bosc que lentament recupera els seus antics dominis.
Molt hauran canviat aquestos paratges des que al segle XIV un grapat de Vallibonencs els recorregueren per primera vegada a la recerca del futur del seu poble.
Des del “Vall més amunt” els caminants inicien decidits el seu recorregut, quasi quaranta quilómetres els separen dels penarrogins. A poc a poc, el camí va guanyant altura en direcció al Mas del Grau , travessant primer el barranc de La Gatellera. Des del Grau, el poble es veu com un eixam de cases atapeïdes al voltant de la torre mudèjar de l'Església de l'Assumpció, arraserades pels cingles dels vents freds. I al fons el Cervol o riu de Les Corces, envoltat d'hortes ermes. El bosc de carrasques, pins i roures es barreja amb els bancals d'oliveres i ametlers coberts de fenàs. El camí s'enfila cap al mas de Marquet, prop ja del primer punt destacat del recorregut: el mas de Prades, on els caminants recuperaren forces. El mas de Prades, als peus de la Serra de La Creu i en la capçalera dels barrancs de Cocons i de la Gatellera, ens ofereix una panoràmica magnífica de l'ombria del Turmell. L'ombria, d'un verd intens, es troba esguitada de masies assolades que després de lluitar durant anys contra el temps i l'oblit ,cansades, han acabat sucumbint. La vida als massos ha estat durant molt de temps la forma per mitjà de la qual els habitants de la muntanya mediterrània han obtingut els recursos necessaris per a subsistir en unes terres feréstegues poc favorables per a l'agricultura. Al mas ,basat en una economia autosuficient, fins a l'últim pam de terra fèrtil o gota d'aigua era important. Això explica la gran quantitat de construccions destinades a aprofitar tots els recursos que la natura oferia (parets de pedra en sec, cocons, assuts, abeuradors, etc). En el més alt de l'ombria ,com sempre, El Turmell, imponent, contemplant la vida del barranc de Vallibona. Al seu costat la serra de Santa Àgueda ,l'avinsilona dels àrabs, amb l'ermita de la patrona envoltada de pinars ombrivols i pastures fresques. A l'est podem vore La Mediterrània tan propera i tan llunyana al mateix temps.
El camí, després de passar pel Mas Roig, continua en direcció a la Caseta dels Bous ja al terme municipal de Castell de Cabres ,en la comarca de La Tinença. Després de caminar una bona estona entre espessos boscos de pins rojals i negrals arribem al mas. A partir d'ací el paisatge es transforma notablement, els forts pendents que ens han acompanyat fins ara es veuen desplaçats per un relleu suau, obert, d'amplis horitzons; ens trobem a més de mil metres d'altitud a l'altiplà de la Tinença. Antics bancals de cereals, separats per interminables murs de pedra en sec que lentament són recolonitzats per ginebres, savines, eriçons i argelagues.
Sense adonar-nos arribem al Molló de Bel, a través del qual passem a l'altra vessant de la serra de les Albardes. Cap a ponent podem vore el poble de Castell de Cabres, cap a llevant el Boixar amagat darrere d'un tossal cobert de boix. Des d'ací baixem suaument cap al Pont del Quinto, deixant arrere el Pou de les Mongies.
Durant els últims quilòmetres hem caminat aprofitant un antic assagador, camins ramaders a través dels quals els pastors i els seus ramats es desplaçaven a la recerca de millors pastures i que en aquestes terres conformen un entramat de camins públics d'un valor etnològic i paisatgístic incalculable.
Des del pont del Quinto i després de creuar el barranc de l'Avellanar continuem el nostre recorregut per l'antic camí de Pena-roja. Passem molt prop del poble del Coratxar, des d'ací podem. vore la seua església romànica. Coratxar es troba a l'extrem oriental de la serra de Sant Cristòfol a mil dos-cents trenta metres d'altitud, és un dels pobles situats a major altura de tot el País Valencià. Terres solitaries, fresques i ventoses, solcades per profunds barrancs que tributen les seues aigües al riu Tastavins.
Coratxar, al igual que Vallibona i Pena-roja, són un clar exemple del procés de despoblació que van sofrir tots els pobles de l'interior. La brutal inmigració dels anys cinquanta i seixanta va produir una profunda ferida que inclús avui roman oberta. Els pobles de la Tinença, Els Ports i el Matarranya oblidats i practicament despoblats s'enfrontaven a uns anys molt difícils. Aquesta perdua de població també va tindre el seu reflex en el territori: els antics bancals i horts cultivats són ocupats lentament pel bosc, nombrosos portells apareixen en les parets de pedra en sec, els camins i sendes que comunicaven a les masies entre si i amb els pobles es van cobrint de vegetació natural, els massos i corrals es van afonant. En definitiva, la mà de l'home va desapareixent d'aquestos paratges i és la natura la que novament pren les regnes. Des de Coratxar ens dirigim a través del camí dels Plans cap a un dels llocs destacats de la Pregària: La font Freda o font del Bassiol. Aquest és el punt on tradicionalment els caminants es detenen per a dinar i recuperar forces per a la resta del trajecte. La font es troba en un paratge ombriu envoltada de pins, carrasques i grèvols, a la capçalera del barranc de Pitxi. Ens trobem a la part més alta del nostre recorregut, als peus de la Puntassa (1345m.). Fins ací pràcticament tot ha sigut pujada a partir, d'ara iniciem la pronunciada baixada que ens portarà fins a Pena-roja.
El nostre itinerari arriba ara al Cingle de Sant Jaume ,en plena serra dels Aragonesos. Ens trobem al límit provincial de Castelló i Terol. Terres que, més enllà de l'arbitrarietat de les fronteres imposades, comparteixen paisatge, llengua i cultura.
El Cingle de Sant Jaume es converteix en un perfecte mirador sobre les terres de la Tinença de Benifassà i el Matarranya. Al nord podem vore el Tossal dels Tres Reis, L´Encanadé i L´Hereu, últims contraforts del Massís dels Ports de Beceit. A l'Oest, les roques del Masmut, la vall del Tastavins i en dies clars una àmplia vista del Baix Aragó. Paisatge: immens, majestuós, enèrgic que no dóna treva als sentits. El silenci ho envolta tot.
Després de baixar el Cingle de Sant Jaume ens dirigim cap a la bassa del Mas del Ginero, deixant a la nostra esquerra el Mas d'Antolino. A la vora del camí podem vore un exemplar monumental de ginebre.
La complexitat topogràfica d'aquesta àrea, englobada dins del que es coneix com a vegetació mediterrània, fa que apareguen espècies més pròpies d'altres latituds més humides. Tot açò dóna com a resultat un territori d'una enorme riquesa botànica. Les serres i barrancs es troben entapissades per una densa i frondosa vegetació. Boscos de carrasques, roures i pins acompanyats d'un ric sotabosc, prats, penyals, etc en definitiva una diversitat vegetal d'un gran valor ecològic.
Continuem el camí en direcció al Maset de Borla, travessant el paratge de Les Vinyasses. Prop d'ací es trobava la Creu del Llop, topònim que segons la llegenda fa referència a la desgraciada trobada entre un llop i un xiquet. Aquestes contrades són riques en històries, contalles i llegendes que de forma oral s'han anat transmetent durant segles de pares a fills. En plena era de la comunicació ,seria bo fer un esforç per recuperar tot aquest patrimoni cultural que representa la tradició oral.
Avancem entre boscos ,per una pista ampla, cap al Coll de Borla. El final de la nostra caminada cada vegada està més pròxim. Pena-roja s'intueix al fons.
De sobte, apareixen davant de nosaltres les gegantines roques del Masmut. La visió és impressionant, enormes moles de roca s'alcen cap al cel, trencades per estretes canals. Els voltors giren en cercles per damunt de les roques. Aquestes contrades amaguen una gran riquesa faunistica. La diversitat d'ecosistemes que trobem en aquestes serres permet la presència d'una enorme quantitat d'espècies animals. Les dos espècies que podem observar amb major facilitat són el voltor i la cabra salvatge, verdaders emblemes d'aquestes terres, adaptades perfectament al relleu abrupte de la zona.
Deixem arrere les roques del Masmut i ens adrecem cap a la Bassa de Sant Miquel, el batec del cor s'accelera. Desprès de caminar durant quasi set hores per paisatges inoblidables, ens preparem per a entrar a Pena-roja. L'entrada a la vila la realitzem per la part més alta del poble, a través del Pont Tallat. Allí ens esperen els Penarrogins. Desprès d'una emotiva i emocionant cerimònia d'agermanament els dos pobles junts ens dirigim cap a la Mare de Déu de la Font, a la vora del riu Tastavins, final del nostre camí.
La rogativa de Vallibona a Pena-roja representa la fidelitat dels pobles cap a les seues arrels, testimoniant la necessària solidaritat amb què els pobles han d'afrontar el seu futur. El futur dels pobles de muntanya, a pesar de les enormes carències i deficiencies presents, es veu amb major optimisme que fa uns anys. Els pobles d'interior tenen davant de si el repte d'adaptar-se als nous temps. Una explotació racional i sostenible dels recursos ,que revertisca directament en els municipis de la zona, podria ajudar a millorar les condicions de vida dels seus habitants i a mantindre la seua població.
Vallibona (Els Ports), gener de 2005, any de Rogativa
Joan Josep Palomo Ferrer i Vicent Gual Ortí
Membres del col.lectiu Avinsilona
La història diu que Vallibona,a la comarca dels Ports (PaísValencià), va sofrir una forta pesta fa uns 400 anys, i es van quedar sense dones. Una colla de set mossos van recórrer els pobles de la Tinença i van fer cap a Pena-roja, a on van trobara set mosses amb les que esvan casar i gràcies a les quals Vallibona es va mantindre viu. Lo passat 7 de maig los vallibonencs van eixir a la mitja de les vuit del matí amb los tocs de rogativa. Al migdia, a Coratxà, els esperava el dinar i a les 5 entraven pel Pont Xafat de Pena-roja més de 500 persones que havien recorregut els prop de 30 kilòmetres que separen les dos viles.
—Alto! En nom de la justícia de Pena-roja de Tastavins. Identifiqueu-tos!
—Bona gent de Pena-roja. Noble poble de l’Aragó. Venim de Vallibona, en rogativa com cada set anys a la Mare de Déu de la Font de Pena-roja per complir la promesa dels nostres avantpassats. Som gent de pau.
—Gent de Vallibona, Penaroja tos acull en los braços oberts. Podeu passar, germans!
Aixina es retrobaven los dospobles després de la llarga espera i les autoritats feen l’intercanvi de vares de mando. Lo gruix de vallibonencs seguien la seua rogativa fins la Mare de Déu de la Font per a complir la seua promesa. Tot seguit, i com a descans dels vallibonencs, se representave l’obra Vallibona i Pena-roja, pobles germans del pena-rogí Desideri Lombarte, representada per quarta vegada des de la rogativa del 1984. En acabat, 450 vallibonencs i 450 penarogins van cenar el plat tradicional del dijú (dejuni) de la rogativa, de fesols i abadejo. I acabaven la jornada amb música i ball.
Lo matí de diumenge, els pena-rogins i vallibonencs se retrobaven a l’església i anaven a les afores del poble per a celebrar les salutacions d’acomiadament i el retorn de les vares de mando dels alcaldes. Vallibona es dirigia cap a la vila, parant a dinar a Herbers tal com ho van fer fa 600 anys. En arribar a casa, els vallibonencs despediren tots los fills d’esta menuda vila que han vingut per a celebrar l’ocasió, esperant que arribo la pròxima rogativa el 2012.
Set anys espere el poble de Pena-roja per a retrobar-se en Vallibona. I els escaufreds que corren quan sents la frase Gent de Vallibona, Pena-roja tos acull en los braços oberts. Podeu passar, germans!, com lo 7 de maig d’enguany, no es paguen en diners. La frase més popular d’eixes hores deu ser pos si fa 7 anys... Aleshores un servidor fee la selectivitat i quasi no se’n va enterar de res. Los capellans del poble, dels de missa en castellà (com no pot ser d’altra manera), ja s’esforçaven aleshores en fer l’obra en català. Però fins enguany per exemple encara no s’havie vist a l’obra de teatre gent d’altres colors de pell i per fi forçàvem les evidències, encara que a alguns sectors los costo d’acceptar que els Ports i el Matarranya hauran de ser multiculturals o no seran. Per fi enguany l’alcalde de Pena-roja (per primera vegada!) va rebre als germans en la llengua dels dos pobles. I el que més mos ha fet patir ha segut si la festa aguantarà tanta i tanta gent aliena a Vallibona i aliena a Pena-roja? Me referixco a excursionistes per als que potser el 7 de maig només ere una marxa senderista. Segurament que sabrem arribar al 2012 despoblat, multicultural, en desbandades turístiques de setmana santa, i en la germanor que mos ha donat la història.
ITINERARI FOTOGRÀFIC DE L'ANADA A LA ROGATIVA 2005 DE VALLIBONA A PENA-ROJA DE TASTAVINS
DISSABTE, 7 DE MAIG DE 2005
SORTIDA DE LA ROGATIVA
 |
 |
 |
MAS DE GRAU
 |
 |
 |
 |
 |
 |
MAS DE MARQUET
 |
 |
 |
 |
 |
 |
MAS DE PRADES (ESMORZAR)
 |
 |
 |
MAS ROIG
 |
 |
 |
CASETA DELS BOUS
 |
 |
 |
LA SERRA DE LES ALBARDES
 |
 |
 |
MOLLÓ DE BEL
 |
 |
 |
MES FOTOGRAFIES DE LA ROGATIVA VALLIBONA 2005 DEL DINAR AL CORATXÀ A LA WEB DEL CORATXÀ PER JOSEP GARGALLO
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
CINGLE DE SANT JAUME
 |
 |
 |
 |
 |
 |
LA CREU DEL LLOP I LES ROQUES DEL MASMUT
 |
 |
 |
 |
PONT XAFAT
 |
 |
 |
LA ROGATIVA A LA TELEVISIÓ D'ARAGO,
Ens complau presentar la darrera publicació sobre la Rogativa de Vallibona a Pena-Roja de Tastavins un altre treball coordinat per Teòfil Pitarch i Vives.
Aquest llibre publicat pel Servei de Publicacions de la Diputació de Castelló es pot comprar al preu de 18 €uros en les principals llibreries o per Internet al Servei de Publicacions de la Diputació de Castelló i a LLig Llibreries de la Generalitat
-PENA-ROJA I VALLIBONA, POBLES GERMANS, per Desideri Lombarte Arrufat. Diputación General de Aragón, 1987.
