Patrimoni etnològic:Sant Antoni Abad

Les feines agrícoles es distribueixen segons un calendari que s’ajusta a les estacions climatològiques. Al mateix temps una sèrie de pràctiques rituals les complementen i els aporten un simbolisme transcendent. Els rituals de benedicció s’iniciaven el 17 de gener i acabaven la primera desena de maig amb la festivitat de sant Gregori. El cicle s’obre amb la benedicció dels animals domèstics i de l’empresa agrària familiar. Sant Antoni és l’intermediari sagrat al qual es recorre per a demanar la protecció.

Entre 1276 i 1388 degué difondre´s la devoció a sant Antoni per les nostres comarques perquè en 1388 Joan I atorgà els estatuts de les confraries dels llogarets de Morella, la qual cosa ens permet suposar que amb anterioritat s’hi havia creat el clima propici per a la demanda del reconeixement i l’aprovació reial. A l’Arxiu de Cinctorres es conserva una còpia dels estatuts de la “Cofradia Laycal de la Verge Maria, sant Joan Evangelista i sant Antoni Abat” que Joan I, rei d’Aragó, concedí per reial privilegi a la vila de Castellfort el 10 de juny de 1388. Són els mateixos estatuts que van aprovar les confraries de Cinctorres, Forcall, Portell, Vilafranca, Catí, Vallibona i els llogarets de Morella.

Per a apropar-nos a la festa de sant Antoni a Vallibona, res millor que fer-ho mitjançant la descripció que d’ella fa el Pare Mundina l’any 1873:

“Els habitants de Vallibona són pacífics i treballadors; la major part porten socs i pugen per les muntanyes amb la lleugeresa d’una cabra. Entre els seus costums religiosos es digne de particular menció el que es celebra en la nit de sant Antoni Abat: un home, muntant d’alt d’un mul, i vestit d’hàbit amb la caputxa ficada i una creueta a la ma, representant a sant Antoni; una multitud nombrosa d’homes vestits de dimonis, amb tratges molt estranys, persegueixen al sant, armats amb pals, sables i llances, donant una o dues voltes per tots els carrers de la població, movent un soroll infernal amb els seus crits i corregudes; després dirigeixen el sant cap a les afores del poble, trepant amb el seu mul per aquelles costes amb la lleugeresa d’un cérvol, i allí, en mig d’una extensa era de trillar el blat, tenen formada prèviament una espècie de cabana coberta de llenya de malea, amb deu o dotze carregues d’aquest combustible, formant una piràmide. I tot el poble i un crescut nombre de forasters que acudeixen a la funció, es troben agrupats al voltant de l’era, esperant l’arribada del sant i els seus perseguidors. Quan arriba el sant prop d’aquesta era fugint dels dimonis que el persegueixen, es baixa del mul, i per una estreta obertura deixada a l’efecte, s’amaga baix d’aquella colosal pila de llenya; al moment el cerquen els dimonis donant crits i salts d’alegria, i traent tots la seua corresponent torxa, prenen foc per tots els costats a la llenya, i com el combustible de la part exterior està completament sec per a que creme amb facilitat, ben prompte es troba el sant cobert d’un foc devorador, i quan l’estreta apertura de l’entrada està tancada per les flames que es creuen dels dos costats i l’aire interior es troba enrarit quasi totalment, surt el sant saltant entre les flames, i obrint-se pas entre la multitud, desapareix i es perd a les tenebres de la nit, deixant burlats els seus incansables perseguidors”.